25/05/2016

Gestionant la Diferència

L’única condició que hi hauria d’haver per fer una marató hauria de ser la força de voluntat dels participants ja que, en el fons, és del què es tracta...

Però hi ha qui no ho entén i és capaç de prohibir-nos la participació en una marató per raons equívoques i injustes, com els organitzadors de la marató de Berlín. Efectivament, ens han dit que no hi podem participar! Així, intentar fer maratons ja no és només qüestió de força de voluntat, sinó de superar entrebancs normatius incapaços d’entendre què vol dir la marató i què és gestionar la diferència.

Si les persones fóssim totes igual, la burocràcia seria un molt bon sistema de gestió. Es redacten unes normes per atendre determinats casos “tipus” i tothom s’encasilla en un o altre “tipus” i ja no cal pensar: la norma ens diu què i com s’ha d’actuar. Fàcil, barat, àgil, eficient, eficaç.

Però resulta que les persones som totes diferents i ens entestem en no ser ovelles d’un ramat sinó individus pensants, amb genètica, experiències, vivències, gustos diferents. Així és la condició humana. I què volem? Oblidar-nos de com som els éssers humans i estandarditzar-nos per fer més fàcil la gestió de corporacions i governs o adaptar la gestió d’aquests a la realitat humana? Òbviament defensem que ha de ser el sistema qui entengui la realitat i no la realitat que s’anul·li per adaptar-se al sistema.

Així doncs: punyeteres normes! Canviem les normes per adaptar-nos millor a les diferències inherents a l’ésser humà. Canviem el sistema per fer-lo més just. I sí, potser això ens obliga a pensar ja que caldrà escoltar, entendre i rumiar una solució adequada. Però en el món real, només així s’assolirà l’eficàcia i, de passada, també la justícia.

I d’exemples n’hi ha múltiples, infinits, diria. Però aquí va una petita mostra i veureu que no resulta tan fàcil això d’anar a córrer pel món amb una nena discapacitada. Resulta que en alguns llocs hi ha normes que encasellen els participants en determinades categories i, ai las!, no hi ha categories de discapacitats o categories de discapacitats que no poden autopropulsar-se. Si tens l’esquena tan malmesa com l’Atena, t’impedeix fer un esforç continuat per moure’t amb la cadira i, per tant, necessites l’ajuda d’algú que empenyi quan es tracta de llargues distàncies i/o amb obstacles tan minúsculs com un bony al mig del carrer d’aquells que serveixen per alentir la circulació doncs ho tens cru. Malauradament aquestes peculiaritats no estan en les normes i, per exemple, no ens permeten fer la marató de Berlín!

En grans ciutats com Nova York o Boston, en canvi, han definit una nova categoria, la dels Duo Teams precisament per aquesta mena de situacions: quan cal algú empenyent la cadira. Molt millor. Al cap i a la fi, algú creu que fer la marató empès per algú altre és un avantatge? Malauradament qui va redactar la norma va decidir una arbitrarietat: només s’hi pot participar si els dos membres dels Duo Teams són majors d’edat. Potser van pensar en que no volien omplir la cursa de pares amb nens petits però estem parlant de discapacitats i no n’hi ha tants. O potser senzillament només van traslladar la norma del mínim de 18 anys que s’aplica als corredors als discapacitats com si ells també posessin el cor al límit. Llàstima.

Per sort, hi ha alguns llocs on les organitzacions demostren una certa capacitat per gestionar la diferència, com les de les maratons de Barcelona, Pamplona, Atenes. Bravo per entendre que hi ha una casuística tan i tan variada que per gestionar-la no funcionen un conjunt de normes estàndard. Bravo per entendre que per gestionar la diferència cal pensar cada cas per donar-li una solució adequada. Bravo per entendre que, al cap i a la fi, la marató és en una festa de l’esport, un reconeixement de l’esforç i la força de voluntat dels participants.