08/10/2016

Com entrenar el cap: fora la tecnologia

Entrenar per la marató significa preparar la musculatura i la potència cardíaca i pulmonar per a aconseguir aguantar la marató. Però segons el meu punt de vista, també significa entrenar el cap, és a dir, la força de voluntat per aguantar.

 

Estic força convençut que la majoria de gent que entrena i fa mitges maratons podria fer la marató. Muscularment, cardiovascularment, estan preparats. Però no ho estan a nivell psicològic: creuen que no poden i, lògicament, no poden.

Per això, hom entrena mitges distàncies de forma assídua per anar-se preparant. Això vol dir que si abans es conformen amb fer 10 o 12 km i només molt de tant en tant acostar-se als 20, ara cal fer sortides de 20 km cada setmana, o fins i tot més. No poden? Sí. Però en realitat no “volen” perquè no es creuen capaços.

Penso que és clau entendre que si no entrenem el cap, el dia D no estarem preparats. I la tecnologia facilita les coses però potser val la pena tornar a l’esforç sense tanta ajuda tècnica perquè quan les coses van mal dades, no ens faran acabar la cursa.

Com entreno jo? Doncs sense massa complicacions: faci calor o fred, neu, pluja o vent, surto igualment. Camiseta, pantalonets, mitjons i vambes. Res més. A l’estiu potser afegeixo una cinta absorbent al cap per la suor. A l’hivern una segona camiseta. A la nit, un lot frontal. Ni mòbil, ni música, ni comptaquilòmetres, ni compta pulsacions, ni GPS, ni xàndal, ni guants, ni roba tèrmica, ni paravents, ni ulleres de sol, ni crema de sol, ni gels, ni cantimplora, ni... Surto i corro. Amb molèsties, amb dolors, amb fred o amb calor.

Abans de sortir, escalfo. Com? Res de petites curses o salts o gimnàs o “postureig”: flexions. No hi ha res per escalfar que fer 70 o 80 flexions. I au, fora. Els primers 4 o 5 km noto tota mena de dolors. Les cames estan encarcarades, les articulacions grinyolen, els dolors o restes de lesions, si n’hi ha, es fan notoris, no es pot negar. Quan fa fred, mentre salto plaques de gel, els punys es tanquen amb força buscant generar calor a l’interior del puny mentre l’exterior aguanta les inclemències del fred. Quan plou, la camiseta s’amara d’aigua i el fred vol penetrar, mentre les vambes es carreguen de pes i van fent xap xap a cada passa. Però passats aquests 4 o 5 km ja m’he oblidat de tot: les articulacions ja s’han escalfat i no gruinyolen, els dolors s’han oblidat, els punys s’obren, el cos no nota el fred de la camiseta amarada en els casos de pluja. És quan començo a disfrutar. Això explica per què no faig mai menys de 10 km; si en fes 5 o 6 tots serien un patiment i no disfrutaria. Excepte quan corro amb l’Atena que, sovint, consisteix en una volta pels espectaculars paisatges del poble, camps, boscos, muntanyes, riuets, masies, castell i església romànica inclosos en només 6 km asfaltats i sense trànsit motoritzat.

Però com deia, no necessito gran cosa per sortir. I, en tot cas, em miro el costat èpic de la situació, no pas el costat negatiu. Si fa fred o plou o em fa mal alguna cosa o estic mig lesionat, doncs penso que em fa més fort. Retirar-me o renunciar a córrer davant el mal temps o els dolors o qualsevol altre problema no és superar els problemes. I la marató va d’això: és un repte, una exigència màxima, una situació per se que ens posa a prova, al límit. Si ens entrenem a retirar-nos, com ho podem encarar? Així doncs, com el Marines de la US Navy, “retirada, i una merda!”

Però encara més. Hom aconsegueix trencar la mandra o encarar els entrenaments en situacions complicades amb roba tèrmica, aïllant, amb música, begudes isotòniques... Entesos: la tecnologia ajuda. Però i què passa amb el nostre entrenament psicològic? Què passa quan es corre una marató? Apareix un mal, el clima no acompanya, el cansament ens dinamita la moral... i llavors no hi ha mòbil que ens salvi, no es corre amb una tèrmica o amb unes ulleres de sol a la moda, es corre amb les cames, el cor, els pulmons, el cap. Quan posem el cos al límit, que és del què es tracta en aquesta mena de proves, o tenim el cap entrenat per superar aquests “límits” o ens enfonsem i la tecnologia només haurà servit per enganyar-nos durant els llargs períodes d’entrenament.

Quin problema hi ha amb córrer amb els propis pensaments? No és prou entretingut contemplar el paisatge, saltar pedres o bassals, deixar flotar la imaginació? Quan el dolor o el cansament es fan aguts, què pensem? Com ho superem? Si hi estem entrenats, continuarem endavant. Si no, el més probable és esfondrar-se perquè la música ens pot despistar una mica però tard o d’hora els dolors o la fatiga o la deshidratació són importants. I no diguem el comptaquilòmetres o el comptapulsacions o el GPS. De què serveix saber on som exactament, quants km portem o a quant va el nostre cor si no podem en l’ànima? O pitjor encara, si creiem que no podem?

Comentaris