Marató d'Atenes, l'Autèntica!

15/11/2016

Després de fer la marató d’Atenes penso que hauria de convertir-se en una cita ineludible per a qualsevol maratonià.

Hi ha maratons importants, n’hi ha de molt especials, quasi mítiques, però només n’hi ha una d’original, d’autèntica: la Marató d’Atenes. Més ben dit, la que va des de la platja de Marathon a la ciutat d’Atenes resseguint el camí original que va fer Filípides fa 2506 anys després de guanyar la batalla contra els perses, sota la calor asfixiant de l’estiu grec, superant els desnivells de l’orografia muntanyosa típica de tota la península hel·lènica, per arribar a temps d’avisar la població d’Atenes que havien guanyat i caure fulminat després del descomunal esforç.

En una època en què ningú entrenava per tan llargues distàncies, no hi havia ésser humà capaç de superar els 42 km 195 m i sobreviure però ara estem entrenats i, malgrat tot, segueix essent un marató molt dur. Aquí no es ve a fer cap rècord. Això queda per a maratons planers com els de Berlín, Londres o NY, però no aquí. Aquí es ve a descobrir l’autèntic esperit de la marató: lluitar fins el final. Més encara si es pretén fer en equip de cadira de rodes i corredor; les pujades et deixen clavat i es fa inevitable reviure les sensacions i l’esforç de Filípides. Però a la vegada, l’esperit de tots els participants és més llegendari aquí que en cap altre lloc. L’ambient d’autenticitat, la mitologia es respira, el palpa, se sent des de dies abans de la cursa. La història i la llegenda és present en tota la ciutat, en cada detall. Des de l’estàtua d’Atena Niké (l’Atena victoriosa) davant l’estadi de Marathon, al mateix estadi on tothom escalfa, es relaxa, fa pipí, menja, s’hidrata, s’estira... Però també en cada corba, en cada pujada i baixada, en cada olivera o roca del paisatge quan podem aixecar el cap i contemplar-lo. I l’entrada a la ciutat esdevé apoteòsica. La gent lloant l’esforç dels herois, aplaudint la bona nova dels que acabaran la gesta, fins que de cop s’entra a l’estadi Panathinaikó, un estadi fet tal i com eren els de fa 2500 anys, en forma de U allargada on s’acabaran de fer els darrers metres sota l’aplaudiment del públic. Un estadi construït pels primers jocs olímpics moderns el 1896, fa 120 anys, i reconstruït amb marbre original donant un aspecte d’autenticitat blanca que magnifiquen el final de la cursa.

I tot això hem pogut gaudir el Team Atena. Des del tret de sortida hem anat avançant posicions, fent ziga zagues entre els corredors. Molts ens aplaudien estranyats de veure un tàndem discapacitat-corredor entre ells, però admirant-ho i reconeixent-ho. Fins que hem arribat a un grup que corria a un ritme més semblant al nostre. Però aviat això del ritme es va fer relatiu; en zones planes o en semibaixades podíem avançar molts, en pujades perdíem el ritme i ens quedàvem clavats. Llavors molts corredors ens avançaven a nosaltres i ens tornàvem a saludar. Però alguns decidien ajudar-nos i empenyien la cadira un tram. Aquestes ajudes eren del tot inestimables: un veritable gest de solidaritat molt agraïts per nosaltres. Des d’aquí una abraçada a en George, p.ex., un grec que ens va ajudar en força trams perquè ens l’anàvem trobant: a cada baixada, ens escapàvem, en cada pujada ens atrapava i ens ajudava. I ja dic que no era l’únic. De fet, el recorregut, entre el km 10 i el 32 era dominat per llargues pujades que feien d’aquesta marató una prova especialment esgotadora.

I és que totes les maratons tenen la seva història, la seva aventura. En aquesta ocasió la salut acompanyava perfectament. L’èpica i la motivació no cal ni dir-ho. Però la dificultat afegida es va aparèixer en forma de punxada a la roda. Efectivament, en el km 29 vam notar que la roda ja no tenia aire i el desinflat pneumàtic escassament protegia la llanta. Vam parar en una benzinera a inflar-la però no hi havia res a fer. I no teníem cap kid de reparació. Parar o seguir, aquest va ser el dilema. Ja havíem trobat corredors parats esperant el bus “escombra”. Perquè a les afores d’Atenes no hi havia cap altre opció que continuar o esperar el bus “escombra”. La veritat, però, va ser que el debat no va durar ni dos segons. Això és l’autèntica Marathon! Val a dir que havíem vist motes camisetes per les botigues turístiques d’Atenes amb el famós crit de Leònides a la pel·lícula 300 quan fa una coça al missatger persa dient “això és Esparta!”. I bé, no era Esparta, on érem, si no entre Marathon i Atenes, amb l’esperit alt i les ganes d’acabar com fos intactes.

I això vam fer: vam córrer els darrers 13 km amb la roda punxada, fent clonc clonc, l’Atena aguantant el dolor d’esquena que li provocava el desequilibri de la cadira i el clonc clonc, i jo, exhaurint les darreres forces empenyent una cadira frenada per un pneumàtic punxat i una trentena de km ja correguts sota un sol de justícia i unes pujades quasimortals.

I sí, ja ho he dit abans. L’entrada a l’estadi va ser absolutament impressionant. No hi ha res com rememorar els atletes dels primers jocs olímpics de fa dos mil·lennis i mig i acabar la cursa amb l’eufòria de la meva filla a flor de pell, en la seva mirada, en el seu somriure. 3 h i tres quarts va ser, per mi, un magnífic temps i no val a fer història contrafactual, no val a dir què hauríem tardat si no haguéssim tingut la punxada. Senzillament va ser el que va ser, cada marató és un món per si mateix, una experiència d’esforç suprem i felicitat irrepetible, i ningú ens podrà treure el que hem viscut ni el somriure de satisfacció per un altre repte assolit. I quin repte!