12/03/2017

Marató de Barcelona '17

Ben bé que cada marató és diferent. Ni fent la mateixa cursa un any després, no es viu pas una experiència igual.

Enguany, tot era diferent ja des del primer minut: 42 cadires de rodes empeses per uns 170 amics i voluntaris multiplicaven l’èxit de la ja nombrosa participació de discapacitats de l’any passat. Més encara. Aquest any la mare de l’Atena venia per córrer la marató sencera: la seva primera marató.

L’ambient era genial, com sempre. Més de 20.000 persones a la sortida. I comença la cursa. Ens posem al davant ràpidament i marquem un ritme còmode però alt. La mare, però, es queda enrere, al seu propi ritme, abans del segon km. L’Atena i jo continuem sols. Fins el km 5 no ens avancen els keniates, gaseles inabastables. Al cap de poc, pel Camp Nou, ens trobem uns francesos amb una Torre Eiffel. No sé d’on han sortit, diria que s’han enganxat a la cursa en aquell punt.

La cursa continua molt bé. Passem pel km 10 en 40 minuts. Per la mitja marató en 1 h 22 minuts. Pels 30 km en 1 h 55 minuts. A aquest ritme podríem fer la marató en menys de 3 hores. Seria un gran èxit. Sobretot perquè pocs dies abans havia patit una contractura al bessó i em trobava molt bé. Ni rastre de la contractura ni de sobrecàrrega.

En dues ocasions ens havíem creuat amb la mare. A la Meridiana i a la Diagonal. En ambdues ocasions, nosaltres baixàvem, ella pujava. Gran alegria en la salutació.

Arribem al front marítim i les cames comencen a pesar. És normal. Penso en menjar algun gel però mai aconsegueixo fer-ho bé: se’m fa un nus a la gola, necessito aigua per empassar i prefereixo no menjar i seguir endavant. Mala decisió.

Km 34. No estic bé. Em falta força i redueixo molt el ritme. Km 35, em paro. Necessito aigua, aire. Arrenco de nou. L’Atena preocupada. Jo encara més. No trobo força per rebel·lar-me. No tinc humor per fer bromes, les bromes habituals entre l’Atena i jo. Les cames no poden. El cap no tira quan li ha arribat el seu torn. Km 38, Via Laietana. Pla i baixada. Les cames no poden seguir el ritme de la cadira. Necessito oxigen. Sembla que no ventilo bé. Em paro. Només queden 4 km i no sóc capaç de revolucionar-me? Això no pinta bé. A la merda les 3 hores.

Torno a arrencar. Passeig marítim, Colón, Paral·lel. Vaig tant a poc a poc que l’Atena fa tota la pujada del Paral·lel pràcticament sola, empenyent les rodes, veient que jo no puc. Sort en tinc d’ella. Em porta fins dalt, fins a la meta. Però el meu cap no està lúcid: ni em recordo de la GoPro ni veig els meus altres fills animant-nos. Un corredor em veu tant malament que ens ajuda els darrers 150 metres. Creuem la línia de meta en 3h 15. Millor que l’any passat. Però no 3 hores. 5 maratons en 364 dies han sigut massa, potser. De tant en tant, el cap necessita un descans per afrontar nous reptes. Però és que quan veus l’Atena tant feliç, fem l’impossible.

Al cap de pocs minuts, quan encara intentàvem respirar, asseguts en un banc, arriba la mare. Eufòrica. Ho ha aconseguit: ha fet la seva primera marató. I en només 3 h 29 minuts!! Gran Marató!