Marató de Palma de Mallorca 2017

22/10/2017

Sembla que per haver fet vàries maratons, sigui fàcil...

Sembla que per haver fet vàries maratons, sigui fàcil. Quan anuncies que en faràs una més, tendeixes a treure-li importància, com si, ja veterans, sabem com dosificar-nos, com aguantar... Però si bé totes les maratons són diferents, la única constant és que totes, totes, totes són duríssimes. En algun moment o altre, el cos no pot. I llavors penses, serà l’última que faré. No ens adonem de l’esforç herculi que comporta fins que estem ben emmerdats en la cursa, intentant continuar endavant mentre notem que les cames estan encarcarades, els pulmons no ventilen prou, l’esquena es queixa de dolor, el cap està pràcticament buit... Dies abans de la cursa quasi que frivolitzem: una més, cap problema. I en plena cursa sembla mentida que hi tornem a ser.

I és que l’esforç sempre és monumental. Sempre al màxim de les nostres forces, al màxim del ritme que podem donar, sigui quin sigui aquest, sigui qui sigui el corredor. Tots els maratonians s’esforcen per mantenir el seu ritme fins al final i, tard o d’hora, el cos diu que no pot més, però... s’aguanta, potser amb algun descans, potser reduint el ritme, del què es tracta és d’acabar.

De fet, aquesta vegada, quan ja no quedaven forces però encara faltaven 4 o 5 km per acabar, el pensament que va imposar-se va ser, precisament, “tranqui, no és que ‘avui” estiguis mort com una cosa estranya, sempre és igual, arribats a aquest punt sembla impossible acabar, sempre igual de trinxat i, si més no, les acabem, mig morts però les acabem com sigui”.

Efectivament, el passat diumenge 15 d’octubre vàrem fer la Palma de Mallorca Marató i ens vàrem trobar, de nou, en aquesta lluita per acabar. Una marató que feia dues voltes a un recorregut la meitat del qual era un trencacames pel casc antic de la ciutat, amb empedrats, corbes i pujades que feien molt difícil de superar empenyent la cadira de rodes. En quant ens hi vàrem trobar ipso facto va quedar descartat fer cap mena de marca personal: senzillament empènyer l’Atena per allà comportava un sobre esforç i una disminució del ritme que no permetrien guanyar minuts al rellotge.

El problema, però, va ser molt agreujat per la temperatura: 32 graus. I una humitat de més del 90%. S’entén per què no es fan maratons a l’estiu: les altes temperatures comporten una deshidratació que s’acaba pagant sí o sí. Els músculs queden eixuts i durs, l’estómac no accepta més aigua, l’aigua no es digereix prou ràpid...

Si bé la primera volta la vàrem completar en 1 h 38 minuts, la segona vàrem tardar quinze minuts més. Al final, poc més de 3 h i mitja. Però amb una alegria immensa, emocionats, altra vegada, sabent que havíem guanyat, perquè la victòria és arribar al final, i t’emociones descobrint que el que dies abans es minimitzava ha estat titànic, ha estat una victòria de la voluntat sobre les limitacions del cos. I és que la marató és la marató: una cursa que supera la capacitat de resistència del cos.