Marató de Saragossa

26/09/2016

El cap de setmana va començar força malament. La nit del divendres al dissabte vaig passar-la enfebrat, moquejant i esternudant.

L’endemà al matí, debilitat, amb mal de coll i sinusitis per la quantitat de mocs acumulada al nas, no tenia gens clar si havíem de viatjar a Saragossa. 24 després no ens esperava un partidet de futbol entre amics ni una cursa de tres o quatre quilòmetres, sinó els 42 de la marató de Saragossa. Una prova en majúscules, una prova que no admet especulacions. Quan es supera l’equador, ve el pitjor: deshidratació, falta de glucosa, cames que ja pateixen de valent, organisme que busca energia en les reserves de grassa o proteïnes perquè ja ha exhaurit els carbohidrats... Si el cos pateix dècimes, sinusitis o debilitat general, no és pensable superar el mur dels 30 km.

Òbviament em vaig començar a medicar: antibiòtic, antitèrmic, anti mal de coll, mocadors. I no tan òbviament, vam decidir anar igualment a Saragossa. No sé si perquè ja estava pagat o perquè vam pensar que en 24 hores es podria arreglar alguna cosa.

Un cop a Saragossa, el dia es va fer llarg. El cansament pel viatge o pels passejos per la ciutat no feien pronosticar un bon endemà. Però l’Atena estava contenta i uns parents i els Boski, amics de la infància que també volien fer la marató, ens van fer passar el dia amb molt bon humor.

La nit del dissabte al diumenge va ser bona; la medicació anava fent la seva feina. Però de bon matí encara vaig haver de debatre’m què coi fer. L’Atena, comprensiva com sempre, em va dir que si no hi anàvem, no passaria res. Al final, la decisió va ser “puntada a seguir”, com deia un entrenador de futbol que havíem tingut en Boski i jo de nens. És a dir, aniríem a la Sortida i veuríem com em trobava. Si estava bé, començaria a córrer. Si arribàvem al km 10, ens preguntaríem què fer, si continuar o plegar. I així, pas a pas. Aquesta seria l’estratègia.

A la Sortida, doncs, ens vam trobar acompanyats de dues persones que anaven amb bicicletes adaptades per a poder-les accionar amb les mans. Ens vam desitjar el millor i vam sortir animats pel públic.

Els km anaven passant però no em trobava gaire bé. El nas tapat, m’ofegava, m’anava mocant, respirava per la boca... Mal de panxa, ganes de fer pipí, necessitat de treure gasos... Els corredors ens van començar a passar de seguida. Les llebres de les 3 h, de les 3 h:15’, de les 3h30’ també. Quin desastre! Dos mesos entrenant durament per acabar derrotat per un constipat just el cap de setmana del dia D.

Malgrat les males sensacions i malgrat veure que els corredors que se suposa que anaven a un ritme inferior al nostre en condicions normals, vàrem passar pel km 10 en 47 minuts. Llavors, però, no em vaig preguntar res, senzillament em concentrava en aguantar una mica més, em preguntava si parant a fer pipí em sentiria millor i buscava algun lavabo. Però no en trobàvem. Sembla ser que en aquesta marató no n’hi havia, o al menys no els veia. A més, aquells trams feien pujada. Encorbat per empènyer més amb el pes de l’esquena que per la força dels braços, em notava lent i pesat.

En un moment donat, vaig parar-me i vaig fer les meves necessitats en un arbust tot demanant disculpes a un guàrdia municipal. Em sembla que ho va entendre. I llavors es va obrar el miracle: vam reemprendre la cursa i tots els mals havien desaparegut. Encara no sé per què. Les pujades que quedaven les vam aguantar dignament i llavors van venir baixades i vam volar quasi literalment. “Retirada? I una merda!” li vaig dir a l’Atena emulant els Marines, i el seu riure em va transmetre tant energia que de seguida vam atrapar la llebre de les 3h30’, i després la de les 3h15’, avançant corredors i corredors, els quals ens admiraven i ens animaven.

La mitja marató la vam passar amb 1h37’ i les sensacions eren magnífiques. Vam seguir corrent, travessant la ciutat, els parcs, els ponts sobre l’Ebre, animats per corredors i públic, animats pels grups d’animació de l’organització i pels que estaven en els punt d’avituallament. Animats pels tiets i cosins de l’Atena que ens van venir a veure, per la família Boski enfundada amb la camiseta Team Atena. I així fins pràcticament el km 40. Llavors les forces van anar acabant-se però ja quedava poc. Ens va atrapar la llebre de les 3h15’ però ja ho teníem a tocar i així va ser. L’entrada a la meta va ser genial, la gent cridant, l’emoció d’un nou repte assolit, poder-me mirar al mirall i dir-me, ni febre ni constipat, ho hem tornat a fer, hem tornat a acabar, en 3h16’, i sobretot, sobretot, amb l’alegria més generosa i franca que mai es pot percebre en una persona tant generosa i tant lluitadora com l’Atena. I és que, tal i com ens va dir un bon home en plena cursa, el motor de l’equip, del Team Atena, és l’Atena, és ella qui fa possible la cursa.