26/09/2017

Marató Martin Fiz de Vitoria-Gasteiz

Després del mal final que vam patir a la Marató de Barcelona 2017, la lliçó semblava clara

Després del mal final que vam patir a la Marató de Barcelona 2017, la lliçó semblava clara: massa maratons seguides acaben cremant la resistència mental i la marató és una prova de resistència mental més que muscular. Després de 30 km a ritme de récord personal, m’havia topat amb el famós “mur”: la caiguda en el ritme de la cursa havia estat excessiva; l’arribada a meta esgotat, no va ser eufòrica com ha de ser sempre que s’acaba una marató. Per tant, o bé cancel·làvem la Marató de Vitòria, dos mesos després, o bé ens l’agafàvem amb tranquil·litat. I això és el que vàrem fer: dues setmanes de descans i cinc setmanes d’entrenament no exigent, de relax, buscant de nou el plaer de córrer per córrer, sense objectius autoimposats.

I així ens vàrem presentar a la Marató Martín Fiz de Vitòria-Gasteiz. Sense exigències, intentant retrobar l’alegria i l’eufòria del fet de fer la marató.

I el dia va començar estranyament calorós. I dic estranyament perquè no ens esperàvem tanta calor a quarts de nou del matí. Més de vint graus? Bé podria ser. I ni un núvol en la terra del xirimiri. Quasi que no calia ni escalfar. En qualsevol cas, ens vàrem situar en la zona de la sortida amb els corredors que seguirien el globus de 3 h 30 minuts. El pla era començar a poc a poc, sense voler avançar ningú, anant junts amb la mare de l’Atena la qual ens acompanyaria fins el km 17, a partir del qual ella tiraria per la ruta de la mitja marató.

I la veritat és que aquesta vegada ho vàrem fer molt bé. El recorregut era totalment pla i això afavoria un ritme alt, però no, aquesta vegada vàrem aconseguir anar junts, al mateix ritme, sense accelerar-nos. I va ser molt maco. L’Atena podia parlar amb la seva mare ja que amb mi no hi ha tanta conversa i la mare no va haver de córrer sola com havia passat a la marató de Barcelona. I així, tal i com volíem, fins el km 17, moment en què ens vàrem separar. A partir d’aquí vàrem continuar, però, al mateix ritme. El cansament no apareixia i tampoc era tant dolent ja que de continuar així podríem aconseguir completar els 42 km en menys de 3 h 20 minuts. De fet, la mitja marató la vàrem fer en 1 h 39 minuts, un minut més que la mare de l‘Atena que acabava la seva mitja marató quasi simultàniament. I, el millor de tot, gaudíem de la cursa. Rodejats de corredors que seguien ritmes semblants, ara ens avançaven, ara els avançàvem, però no ens allunyàvem molt uns dels altres.

Mica en mica, però, anaven caient els km i els grups s’anaven afilant. I vam arribar al famós “mur” sense problemes. Amb el precedent de Barcelona no les teníem totes però no, aquesta vegada el ritme havia estat un punt més fluix com per arribar al km 30-32 sense incidències.  Excepte per la calor, la qual, com la gota malaia, ens anava deshidratant poc a poc, silenciosament, amb molt la mala intenció. Però encara no ho notàvem.

Per contra, ens vam animar molt quan vàrem descobrir que l’Atena ja anava 4ª en la classificació de les dones i que teníem al nostre abast la 3ª. Efectivament, a uns 200 metres vèiem la bicicleta amb la banderola de “3ª dona” i una noia al seu costat. Suaument però amb constància, vàrem accelerar un xic fins a atrapar-la i sobrepassar-la. I al cap de poc vàrem veure la bicicleta amb la banderola de “2ª dona”. També estava al nostre abast. Ja anàvem pel km 35 i ens trobàvem força bé. Mica en mica ens vàrem anar apropant i cap el km 38 la vàrem superar. L’Atena, en aquells moments, era la 2ª de la cursa!

Però l’enemic silenciós d’aquell dia, la deshidratació, va acabar provocant una lleu baixada en el nostre ritme i en un parell de km ens van tornar a passar la 2ª i la 3ª dones.

L’arribada a la meta, però va ser genial: els germans petits de l’Atena i el seu cosí van sortir del públic per córrer els darrers 100 metres al costat d’ella. I ella es va posar tant contenta que, una vegada més, val totes les maratons del món, tots els esforços del món.

I al final, 3h 25 minuts. No està malament pel poc entrenament realitzat. Ara, però, potser ens tocarà descansar una mica...