Marató San Fermín de Pamplona

19/06/2016

Ahir vàrem fer la marató de Pamplona i va ser absolutament èpica. El lema de la marató és acabar-la sigui com sigui, amb independència del temps que es faci. L’important és acabar-la. I així va anar.

L’organització, un deu en tot el que van fer i en el tracte que ens van dispensar en tot moment, ja ens havia advertit de les grans dificultats del traçat per una cadira de rodes. Amics navarresos també havien anat a explorar el terreny i fins i tot ens havien enviat imatges que demostraven les seves dificultats. La major part del recorregut és sobre sòl força impracticable per les cadires de rodes: llambordes, asfalt rugós, camins de terra, grava. Fins i tot una pujada d’uns 200 metres, el Portal de Francia, tan empinada que fins i tot els corredors que no empenyien cap cadira havien de fer-la caminant. Voler fer la marató de Pamplona amb una cadira de rodes només s'entén per la il·lusió i la tossuderia, fent cas omís a tots els advertiments.

I el resultat va ser una desesperada lluita per arribar a la meta com a únic objectiu de la nit. I això que havia començat bé: la primera meitat de la marató l’havíem fet a bon ritme: 1h33min. Però aquest bon ritme de la primera volta va ser, potser, un altre error típic de novell en competicions. Mirarem d’aprendre a valorar millor les dificultats i a dosificar els esforços. El cas és que la segona volta es va tornar un infern. L’esforç esmerçat en la primera volta per tal de mantenir un ritme “normal” malgrat el mal terreny que trepitjàvem, malgrat haver d’aixecar i empènyer la cadira només sobre les rodes del darrera per superar tots els bonys i rugositats de més de la meitat del recorregut, malgrat fer un esforç inconscient d’empènyer per superar el fre que el terreny provocava, va buidar el dipòsit de l’energia. I cap el km 34 el cos senzillament es va quedar sense i va dir prou. El cervell només maleïa i temia el recorregut que encara quedava i prenia la decisió més assenyada: abandonar. La prova havia superat els límits de les nostres capacitats. Les cames encarcarades no podien fer un pas endavant. Els pulmons no ventilaven prou i no hi havia recuperació possible de l’asfixia. El cor semblava a punt de petar. Calia acceptar la realitat i agafar un taxi i tornar a l’hotel. I sí, ja estava parat. Ja no corria. Necessitava aire.

Llavors l’Atena em va dir: tranquil, si no fem récord, no passa res.

I sí, érem allà per ella. Ens havíem embrancat en aquesta prova impossible per seguir lluitant per tot, no només per arribar a la meta. I mentre bevia aigua, menjava fruita, omplia els pulmons d’oxigen, vàrem començar a parlar de Filípides. Com es pot fer una marató sense estar entrenat i després d’una batalla amb els perses? Però la va fer. I es va morir en arribar, com em va recordar l’Atena. Però la va acabar. Quedaven 8 km. Fer-los a peu volia dir dues hores més. Però a l’Atena tan li feia. Com si n’eren tres, d’hores. I... ja estava pensant en continuar? No havíem quedat que no hi havia res a fer?

Vaig recordar-me de Terminator quan, ja destruït, buscava una font alternativa d’energia. I alguna semblant va passar ja que, després d'una estona buscant alguna raó per continuar, vàrem reemprendre la marxa, suaument, tornant a caminar quan el terreny tornava a ser impossible, però endavant, sense dubte ja de si acabar o no. Molts corredors ens passaven i ens animaven. L’Atena, agraïda, s’adonava del que fèiem: un impossible. Però si no hagués estat per ella, jo no hauria fet ni una passa més.

A la pujada del Portal de Francia un jove espectador ens va ajudar pujant l’Atena fins dalt i, un cop a dalt, ja al casc antic de Pamplona, a només un km de la meta, una gran gentada ens va fer anar a l’esprint fins a la meta amb el seu alè i els seus ànims i els seus crits d’alegria. Va ser grandiós, l’Atena saludant a tothom, contenta com un gínjol i jo, misteris de la ciència, podia córrer com si del primer km es tractés. I l’entrada a la plaça de toros, allà per on fan els encierros, va ser preciosa amb la resta del Team Atena esperant-nos i abraçant-nos. Fins i tot l'organització li va regalar a l'Atena el ram del campió de la marató. Gracies campió. Tot un detall. I jo em vaig emocionar perquè, senzillament o no tan senzillament, havíem arribat. Potser més malmès que mai, però per això mateix, amb més èpica que mai.

I és que, de vegades, l’impossible esdevé possible.