Mitja Marató de Terrassa

Sort que l’Atena és una alegria per ella mateixa. No només s’ho passa molt bé sinó que a més t’ho fa sentir. I això és el que et queda quan fas una cursa amb ella: una gran alegria per haver fet, de nou, una cursa exigent plegats.

I és que la Mitja Marató de Terrassa no va ser una bassa d'oli, diguem. Durant molts anys he corregut sense necessitat de fer cap cursa i el plaer era meu. Ara fem curses per anar junts a una gran festa de l’esport i viure intensament la jornada. Però de vegades, com aquell diumenge, la jornada sembla orientada a mermar el plaer de la festa.

Per començar, el circuit: ja sabia que Terrassa és una ciutat orogràficament complicada, però si es vol fer un circuit planer també es pot: només cal agafar les avingudes d’est a oest i d’oest a est. Però no, van traçar un circuit que agafava tantes pujades com podia. Pels corredors és dur, però pels qui portem cadires de rodes ho és molt més. És clar que vam ser nosaltres els que ens hi vam inscriure...

En segon lloc, el clima. Em pregunto per què el mes de gener. Terrassa no és una ciutat tropical... En fi, ens vam trobar amb un dia típic d’hivern: gris i fred. Pitjor encara, humit i ventós. Vaja, poc agradable, especialment quan et trobes el vent de cara en plena pujada per l’Avinguda del Vallès o a la carretera de Matadepera.

Més encara. Un cotxe de l’organització quasi ens atropella, i a sobre ens esbronca per no apartar-nos. Vaja, que a nosaltres se’ns pot atropellar o fer fora de la cursa perquè destorbem. Molt bonic: no som corredors com tots, devem ser corredors de categoria inferior.

Però encara ens vam trobar amb quelcom més curiós. Resulta que a la Mitja Marató de Terrassa no es donen dorsals amb xip incorporat com fins ara ens havia passat. Potser som una mica ignorants del món del running, perdoneu, però aquí es va amb un “xip oficial” i resulta que s’ha de posar sí o sí a la sabata. No es diu que això sigui tant important com que si no ho fas, no funciona. Doncs bé, el vam portar al pantalonet i resulta que el xip no es va detectar i “oficialment” ni tan sols hem participat a la cursa :)

Podria fer broma i dir que no només ens consideren corredors de segona sinó que ens deuen considerar com corredors fantasma, o fins i tot ni tan sols som corredors. Ja se sap que avui dia si no està a l’ordinador, és que no existeix. Vaja, que m’hi vaig matar i fins i tot l’Atena va acabar molguda de tant empènyer les rodes en les fortes pujades en què veia que jo no podia i tot per a res.

Sort que no va ser així: el plaer de fer la cursa va ser nostre.